Noves vivències, bones i no tant bones.

Bones a tots!
Després de més de deu dies ja torno a ser aquí. Com ja us vaig dir en l'última entrada no tinc gaire temps per escriure, però això sempre és relatiu. Avui he decidit anar a dormir una hora més tard per escriure, perquè l'altre dia, jo mateixa vaig estar llegint el meu propi bloc i m'he adonat que aquestes sensacions que estic visquen em quedarant per sempre escrites, així que cada cert temps, encara que sigui poca cosa he d'anar escrivint.

Últimament, trobo a faltar la meva vida quotidiana, les meves coses, la meva família, els amics, la gent, a vosaltres. Mai havia anat a l'escola amb autobús i per mi, començar als 21 anys i a més, haver d'aguantar a tots els nens i nenes cridar, no és gaire agradable. I així és com comença cada matí. A l'escola, tot és molt diferent, els horaris, la metodologia, el currículum, tot. Però sobre això ja en faré una entrada específica pels interessats. Quan arribo a casa, després d'una altra insoportable hora a l'autobús, em fan sopar a les 5, i després, cap a les 6 o quarts de 7, si vols fer alguna cosa, habitual a Catalunya, ja està gairebé tot tancat, o es farà fosc per poder anar i tornar caminant. Així que t'has d'estar a casa fins a les 8 o les 9, hora en què vas a dormir, avorrit d'estar connectat a internet, bàsicament al Facebook, i no tenir ningú amb qui parlar.  I us estareu dient, i aquesta perquè ens explica les seves penes?? I perquè no té temps per escriure, aleshores??
Com que aquesta és la teoria d'un dia normal entre setmana, sempre intento trobar coses per fer. Així, hi ha alguns dies que quedo amb els altres "interns", així és com ens diuen per aquí, i anem al centre comercial, "mall", pels americans. Sinó, vaig a les activitats dels nens, on hi ha moltes famílies i xerro una estona i a més, puc practicar l'anglès.
Però, com podreu entendre, de vegades penso, ara trucaria a tal... ara aniria a tal lloc... i és per això que trobo a faltar. En fi, que quan no tinc res a fer, o els nens fan alguna cosa que m'aburreix, hi penso, simplement. Com algú va dir alguna vegada, com a casa no hi ha res!

Però pel que fa a l'inici de l'experiència, si ara m'ho preguntessin, tornaria a repetir. És dur perquè estàs lluny de casa, i costa, sobretot al principi acostumar-s'hi. Per mi les primeres setmanes tot era nou, sorprenent, diferent i emocionant. Quan ja portes tres setmanes a aquí, t'adones del que tens, i com no ho valores.
Estic aprenent moltíssimes coses. No només sobre la llengua anglesa, que també, sinó de la vida. Quan vius amb gent diferent, que no parlen el teu idioma, ni tenen les teves costums, o com a mínim, a mi em passa, els tendeixes a observar més del que seria normal. I a comparar. Això, segons com m'ho penso és bo, i segons com m'ho penso no és bo. Aprenc moltes coses sobre la vida quotidiana, perquè veus maneres de fer que potser jo mai hauria fet, però també hi ha situacions en què jutges a la gent pel que fan en una situació determinada, ja sigui per bo o per dolent, i aquesta part és la que més em fa reflexionar.

Un altre aspecte important és l'organització! Crec que els americans, i ja estic tendint a generalitzar i no m'agrada, però ho faré, són encara més organitzats que jo! Aquí tothom té un munt de coses planejades, i per una vegada a la vida que jo volia deixar fer a la improvització hi ha moltes coses que m'ho impedeixen.
En primer lloc, costa molt moure's per aquestes contrades. Així doncs, pots demanar a la llista de pares voluntaris que et portin, però ho has de fer amb dos o tres dies d'antel·lació. Per tant, no em puc aixecar un matí i dir, molt bé avui tinc ganes d'anar a la capital, hi vaig. En fi, hauré de tornar a la meva vida quadriculada i deixaré la improvització per quan torni a Sant Climent!


Sobre el que he fet últimament, vam començar l'escola el dia 6, així que la vida quotidiana ha ocupat la major part del meu temps, tot i això, durant els caps de setmana he estat molt entretinguda!
El cap de setmana passat, el dissabte vam tenir una trobada d'Amity. Tota la gent que com jo, està fent el programa d'intercanvi per Minnesota. La reunió en sí va ser un avorriment. Ens van explicar les coses que ja sabíem i, en canvi, no van fer cap joc de presentació per conèixer la resta de gent que hi havia. Tot i això, va ser un bon moment per conèixe'ns durant el dinar. Vam intercanviar direccions i ens vam poder explicar batalletes sobre l'estada aquí. Em va encantar!  El diumenge, vaig anar amb la família a Norhfield. Aquest és el poble on es va fer famós el pistoler, atracador de bancs, Jesse James. Aquest cap de setmana, era la seva festa i vam poder veure la representació de com el van atrapar. A més, van fer una desfilada de més de 2 hores, a 35 graus de temperatura, de 2 a 4 de la tarda amb tota la solana! Increïble! En fi, si més no, va ser interessant i divertit veure com fan una festa major els americans!

Justament diumenge passa era 11 de Setembre de 2011.  Feia 10 anys dels atemptats al World Trade Center, al Pentàgon i de l'avió United 93, que es va estavellar a Pennsilvània. Durant el dia, va ser emotiu veure com la gent, a cada acte que hi havia, en feien menció i ho tenien present. Totes les banderes, i mira que n'hi ha! Estaven mig pujades i tots els diaris mostraven actes commemoratius de l'anniversari. Per la nit, i és l'única cosa que he mirat de moment a la televisió, van fer un documental d'una hora sobre tot el que va passar i les conseqüències que ha tingut. Per mi va ser un dia especial per recordar. Siguis on siguis en aquest país, aquest és un dia pel record i ells així ho tenen present. 09/11/01 Never Forgotten.

Aquest cap de setmana hem anat a veure un far, a la vora d'un llac (imagineu-vos com n'és de gran el llac per necessitar un far!) que estava a 4 hores d'Eden Prairie. Com podeu comprendre, no és un lloc per anar i tornar el mateix dia, així que vam marxar el divendres després de l'escola i hem tornat avui, aquesta tarda. Ha estat un viatge llarg, però agradable. El lloc, per mi, és espectacular. Com podeu veure en les fotos. Va fer bastant bon dia i vam poder passejar per l'indret. La part negativa, és que hi vam anar tres famílies, amb la que jo visc i dues amb les quals són amics. En total érem 6 adults i 8 nens! Ja us ho podeu imaginar! Vam aprofitar al màxim la piscina de l'hotel! Tot i això, he disfrutat del cap de setmana!            

En fi, i això és tot el que he fet aquestes dues últimes setmanes. Ja heu vist que hi ha coses bones i altres de no tant bones, però senyores i senyors, per poder viure les coses bones, n'hi ha d'haver altres de no tant bones per poder reconèixe-les! M'agrada pensar així i gaudir de tot el que visc.

Un petó molt fort per a tothom!

Per cert, demà la teta Susanna i el Miguel fan 7 anys de casats, si els veieu, feliciteu-los!
Dimarts, la Pepeta fa anys, no sé quants i fa lleig preguntar, però igualment, si la veieu feliciteu-la!
I dimecres la Jana fa 6 anys! Feliciteu-la!!
I no us oblideu de felicitar-los de part meva a tots! Petons i abraçades! :)