Després de moltes llàgrimes durant l'últim sopar (o més aviat durant la despedida!) i de més llàgrimes abans de passar el control policial a l'aeroport! vaig arribar a l'avió amb molta pena pensant que trobaré molt a faltar a la gent, però amb molta il·lusió per l'experiència que m'espera.
Durant el vol la intenció era dormir molt, a poder ser les 10 hores que durava, per no tenir Jet lag, però evidentment, als còmodes seients de l'avió això no és possible!
Així doncs, vaig anar fent capbussades, però la major part del temps, vaig estar veient una pel·lícula (Agua para elefantes), en anglès (per anar practicant!) i després vaig trobar un canal on feien la serie de Glee i vaig veure un capítol. Mentrestant, em van donar el dinar (a les 12, horari BCN) i un tros de pizza i un gelat (a les 6, horari BCN). Com que la pizza no m'agradava, no me la vaig menjar, així que quan vaig arribar a Atlanta, a les 8 de la tarda ( horari de BCN) només portava al cos un entrepà que em vaig menjar a les 10 per esmorzar, la mica de dinar i el gelat.
A Atlanta només tenia 2 hores i 20 minuts per agafar l'altre avió. Evidentment, per passar el control de passaports vaig estar tres quarts d'hora, fent cua, i per sort, xerrant amb unes noies que també viatjaven soles i una parella de mestres jubilats que em van ajudar molt. Quan vaig passar el control, havia d'anar a recollir les maletes, però jo sola, és obvi que no podia amb tot. Per sort, la parella de mestres em van ajudar a portar-les a la zona d'embarcament de maletes de trànsit (no calia sortir, sinó hagués perdut l'avió segur!) i després vam passar altra vegada el control de seguretat. Per fi, vaig haver d'agafar un tren per anar a la terminal que em sortia el vol i 15 minuts abans d'embarcar vaig arribar a la porta per agafar el vol cap a Minneapolis.
Sort que sempre hi ha gent que ajuda a les altres persones! De veritat, els estic molt agraïda tant a ells com a les noies que també hi havia per allà! Molta sort en els seus respectius viatges! =D
El vol cap a Minneapolis durava 3 hores i era una bona oportunitat per dormir. Per fi, jo crec que del cansanci i perquè a Catalunya ja eren les 10 de la nit, em vaig adormir una hora. Quan em vaig despertar, havien posat una pel·lícula, quina casualitat que era la mateixa que jo havia vist abans, la de la serie de Glee! Per aquest motiu, em vaig posar a llegir el llibre "El Món groc" de l'Albert Espinosa, increïble, per cert! i el viatge se'm va fer més curt!
Després vaig baixar de l'avió! Vaig anar a buscar les maletes i em vaig indignar perquè per poder agafar un carretó per portar les maletes havia de pagar 25 cèntims! I jo no tinc monedes encara! Per sort, la família va poder entrar a buscar-me on es recollien les maletes (no hi ha una sortida com a Barcelona!) i allà els vaog veure amb un cartell que posava el meu nom (i la bandera d'Espanya ¬¬) i per darrera el meu nom amb enganxines! A més, em van portar un cistellet ple de coses i diplomes fets pels nens a l'ordinador! Molt amables i amb molt bona rebuda! =D Després vam fer la foto amb tots els cartells i vam anar a buscar el cotxe per anar cap a la meva nova casa fins al Gener!
Aquí us deixo l'enllaç de la cançó que he escoltat mentre aterrava l'avió!! =D Glee: "Over the Rainbow"
Ja us explicaré com segueix...
Petons per tots! =D
dissabte, 27 d’agost del 2011
dimarts, 23 d’agost del 2011
Sentiments i emocions: només 3 dies!
Ara sí que això ja és la recta final i les despedides es segueixen les unes a les altres.
Per mi, aquest és el moment més dur. Jo sé que només seran 10 mesos, però també sé que trobaré molt a faltar a tothom, sobretot en els moment difícils, quan la gent que necessites et fa costat.
Els meus sentiments en aquests instants són contradictoris i depenen molt del moment.
Ahir a la nit, tot just em despedia dels meus amics de Sant Climent i, tot i que potser no ens veiem, tots junts, tant com voldríem, em vaig alegrar molt quan vam estar tots reunits, vam sopar i ens ho vam passar molt bé fins les tantes de la matinada. I el millor de tot és que era un dilluns i sé l'esforç que han fet aquest matí per aixecar-se després d'anar a dormir tard. Em van regalar un DVD amb fotos (i un vídeo) i una agenda amb les tapes plenes de fotografies on hi apareixem tots. Això em va fer recordar els magnífics moments que hem viscut junts, les aventures que hem passat i el que ens hem divertit! A més, tots ells em van posar dedicatòries a l'agenda en el dia del seu aniversari perquè quan sigui allà me'n recordi d'ells! No sabeu com vaig plorar ahir a la nit mentre ho llegia! MOLTES GRÀCIES A TOTS!
En aquests moments és quan em plantejo si faig el correcte.
Algú em preguntava, estàs segura que vol marxar? La meva resposta instantànea és sí, però si ho penso, reflexionant, crec que em fa una mica de por.
Un altre país, una altra casa, una altra família, un menjar diferent, sense la universitat i les meves amigues d'allà, sense el meu matalàs!, unes altres tradicions i costums... tot això són coses que les tinc assumides i sé que adaptant-m'hi no tindré cap problema i jo allà estaré bé i viuré una experiència inolvidable. El que no m'agrada són les coses que em perdre a aquí... la Queralt, que només té 2 anys, i quan jo torni ja parlarà molt bé, correrà sense que tinguem por que caigui, i farà moltes més coses de les que ara ja sap fer. La meva fillola, la Nora, que farà 3 anys al novembre i no podré portar-li el regal, que al setembre començarà P-3, anar-les a veure, dinar i sopar de tant en tant amb elles, la Jana, que farà 6 anys, i ja sap escriure, que ja gairbé sap nedar... moments que vius el dia a dia amb elles encara que no les vegi cada dia, però que sé que trobaré a faltar perquè són l'alegria de la família.
I, evidentment, les activitats que he hagut de deixar per poder marxar, el bàsquet, aquest any que volíem intentar jugar les fases!, i ser entrenadora dels nens, que després de 4 temporades portant l'equip em va fer molta pena despedir-me d'ells, i els pares, que encara que no ho sembli, m'han ajudat moltíssim a fer aquesta tasca i alhora educar els nens que és el que intentàvem els entrenadors.També els vull donar les gràcies, altra vegada, a tots ells!
I finalment, la meva vida quotidiana, la iaia, els papes, la Laura i el Josep Maria, tiets i tietes (el tito, el tete, l'onclu, la tia Núria, la tia MªTeresa i la tia Mª Josep), cosins i cosines (el Xavi, l'Alba, el Jaume, la Sabina i les "tetes"), el padrí i la Montse, la Pepeta i el Jaume... i tota la gent de Sant Climent i rodalies que em coneix i quan em veu sempre em fa somriure.
Per tot això, aquests dies són més durs i no m'agrada despedir-me, però sé que quan torni els tindré a tots altra vegada i a més, jo tindré moltes històries per explicar-los! (O això com a mínim és el que em dic a mi mateixa per consolar-me!)
En fi, només puc dir que afrontaré aquests dies, em despediré de tothom, costi el que costi, (eh Alba!) i marxaré cap a Minnesota a viure la meva experiència, això sí, ja em podeu anar deixant comentaris amb el vostre compte de l'Skype perquè encara que sigui per vídeocàmara, us vull veure i que m'informeu de tot el que passi per aquí!
Petons i abraçades per a tothom,
Roser.
Per mi, aquest és el moment més dur. Jo sé que només seran 10 mesos, però també sé que trobaré molt a faltar a tothom, sobretot en els moment difícils, quan la gent que necessites et fa costat.
Els meus sentiments en aquests instants són contradictoris i depenen molt del moment.
Ahir a la nit, tot just em despedia dels meus amics de Sant Climent i, tot i que potser no ens veiem, tots junts, tant com voldríem, em vaig alegrar molt quan vam estar tots reunits, vam sopar i ens ho vam passar molt bé fins les tantes de la matinada. I el millor de tot és que era un dilluns i sé l'esforç que han fet aquest matí per aixecar-se després d'anar a dormir tard. Em van regalar un DVD amb fotos (i un vídeo) i una agenda amb les tapes plenes de fotografies on hi apareixem tots. Això em va fer recordar els magnífics moments que hem viscut junts, les aventures que hem passat i el que ens hem divertit! A més, tots ells em van posar dedicatòries a l'agenda en el dia del seu aniversari perquè quan sigui allà me'n recordi d'ells! No sabeu com vaig plorar ahir a la nit mentre ho llegia! MOLTES GRÀCIES A TOTS!
En aquests moments és quan em plantejo si faig el correcte.
Algú em preguntava, estàs segura que vol marxar? La meva resposta instantànea és sí, però si ho penso, reflexionant, crec que em fa una mica de por.
Un altre país, una altra casa, una altra família, un menjar diferent, sense la universitat i les meves amigues d'allà, sense el meu matalàs!, unes altres tradicions i costums... tot això són coses que les tinc assumides i sé que adaptant-m'hi no tindré cap problema i jo allà estaré bé i viuré una experiència inolvidable. El que no m'agrada són les coses que em perdre a aquí... la Queralt, que només té 2 anys, i quan jo torni ja parlarà molt bé, correrà sense que tinguem por que caigui, i farà moltes més coses de les que ara ja sap fer. La meva fillola, la Nora, que farà 3 anys al novembre i no podré portar-li el regal, que al setembre començarà P-3, anar-les a veure, dinar i sopar de tant en tant amb elles, la Jana, que farà 6 anys, i ja sap escriure, que ja gairbé sap nedar... moments que vius el dia a dia amb elles encara que no les vegi cada dia, però que sé que trobaré a faltar perquè són l'alegria de la família.
I, evidentment, les activitats que he hagut de deixar per poder marxar, el bàsquet, aquest any que volíem intentar jugar les fases!, i ser entrenadora dels nens, que després de 4 temporades portant l'equip em va fer molta pena despedir-me d'ells, i els pares, que encara que no ho sembli, m'han ajudat moltíssim a fer aquesta tasca i alhora educar els nens que és el que intentàvem els entrenadors.També els vull donar les gràcies, altra vegada, a tots ells!
I finalment, la meva vida quotidiana, la iaia, els papes, la Laura i el Josep Maria, tiets i tietes (el tito, el tete, l'onclu, la tia Núria, la tia MªTeresa i la tia Mª Josep), cosins i cosines (el Xavi, l'Alba, el Jaume, la Sabina i les "tetes"), el padrí i la Montse, la Pepeta i el Jaume... i tota la gent de Sant Climent i rodalies que em coneix i quan em veu sempre em fa somriure.
Per tot això, aquests dies són més durs i no m'agrada despedir-me, però sé que quan torni els tindré a tots altra vegada i a més, jo tindré moltes històries per explicar-los! (O això com a mínim és el que em dic a mi mateixa per consolar-me!)
En fi, només puc dir que afrontaré aquests dies, em despediré de tothom, costi el que costi, (eh Alba!) i marxaré cap a Minnesota a viure la meva experiència, això sí, ja em podeu anar deixant comentaris amb el vostre compte de l'Skype perquè encara que sigui per vídeocàmara, us vull veure i que m'informeu de tot el que passi per aquí!
Petons i abraçades per a tothom,
Roser.
dimecres, 17 d’agost del 2011
9 dies!
Ara sí que ha començat el veritable compte enrere! Només em queden 9 dies i ja ho tinc pràcticament tot preparat!
Us explico com em va anar per Madrid:
El viatge amb l'AVE molt bé, és més còmode del que em pensava i va ser molt puntual; estrany tenint en compte que pertany a la Renfe i ja sabem com va en aquest país... en fi, millor per a mi que tot va anar bé.
Madrid aquests dies està impracticable, a part què estàvem a 37º a la sombra, i ja no vaig mirar quan marcava el termòmetre al Sol, hi havia milers de persones per tot arreu, arribades de tot el món, esperant veure el Papa el dijous. Gràcies a ells, Madrid estava col·lapsat, el metro semblava una llauna de sardines, i molts carrers tallats i no hi podies passar ni caminant!
És a dir, que em vaig limitar a anar a l'ambaixada pel matí, vaig fer tots els tràmits i l'entrevista, després d'estar allà dins 3 hores, EM VAN CONCEDIR EL VISAT!, i vaig anar cap a l'estació d'Atocha a esperar que fos l'hora d'agafar el tren i tornar cap a casa, això sí, vaig poder passejar per la Castellana, Colón i fins la Cibeles encara que estava tot ple de gent!
En fi, que anar a Madrid ha estat un tràmit, costós, però un simple tràmit, per poder anar ja cap als Estats Units, concretament cap a EDEN PRAIRIE, on ja m'espera la família d'acollida amb els braços oberts!
Una abraçada, Roser.
Us explico com em va anar per Madrid:
El viatge amb l'AVE molt bé, és més còmode del que em pensava i va ser molt puntual; estrany tenint en compte que pertany a la Renfe i ja sabem com va en aquest país... en fi, millor per a mi que tot va anar bé.
Madrid aquests dies està impracticable, a part què estàvem a 37º a la sombra, i ja no vaig mirar quan marcava el termòmetre al Sol, hi havia milers de persones per tot arreu, arribades de tot el món, esperant veure el Papa el dijous. Gràcies a ells, Madrid estava col·lapsat, el metro semblava una llauna de sardines, i molts carrers tallats i no hi podies passar ni caminant!
És a dir, que em vaig limitar a anar a l'ambaixada pel matí, vaig fer tots els tràmits i l'entrevista, després d'estar allà dins 3 hores, EM VAN CONCEDIR EL VISAT!, i vaig anar cap a l'estació d'Atocha a esperar que fos l'hora d'agafar el tren i tornar cap a casa, això sí, vaig poder passejar per la Castellana, Colón i fins la Cibeles encara que estava tot ple de gent!
En fi, que anar a Madrid ha estat un tràmit, costós, però un simple tràmit, per poder anar ja cap als Estats Units, concretament cap a EDEN PRAIRIE, on ja m'espera la família d'acollida amb els braços oberts!
Una abraçada, Roser.
dilluns, 15 d’agost del 2011
Última parada: Madrid!
I aquesta és la meva última parada abans de començar el meu viatge cap als Estats Units!
Les maletes ja les tinc fetes, a falta de posar les últimes coses que encara utilitzaré aquests 10 dies d'espera que em queden. Ara només espero poder dir demà que ja tinc el visat concedit i que només faltarà que m'arribi per correu per poder marxar!
Demà us explico com m'ha anat tot plegat! =D
Des de l'alberg de Madrid, Bona nit!
Les maletes ja les tinc fetes, a falta de posar les últimes coses que encara utilitzaré aquests 10 dies d'espera que em queden. Ara només espero poder dir demà que ja tinc el visat concedit i que només faltarà que m'arribi per correu per poder marxar!
Demà us explico com m'ha anat tot plegat! =D
Des de l'alberg de Madrid, Bona nit!
dijous, 11 d’agost del 2011
I després del estudis què?
Aquesta va ser la pregunta que em vaig fer quan vaig començar el tercer curs de la carrera de Magisteri d'Educació Primària que estava fent. Primer i segon em van passar massa ràpid i, per tant, de seguida vaig pensar que em veuria amb la carrera acabada i sense plans per al futur, i de la manera que sóc jo, massa previsora per tot, això no podia ser.
Així va ser com em vaig posar a pensar en la pregunta del títol, "I després dels estudis què?" Jo sempre he seguit el ritme de curs que em tocava, quan vaig acabar l'ESO, vaig començar el Batxillerat gairebé sense pensar, quan vaig acabar el Batxillerat, vaig fer la Selectivitat i vaig "triar" carrera i facultat i vaig anar a la Universitat, però el pas que venia ara no em feia el pes, després de la universitat, anar a treballar?
Quan em vaig plantejar tot això, acabava de fer 20 anys i tothom parlava d'allagar l'edat de jubilació dels 65 als 67 així que jo vaig pensar, tindré 46 anys quan acabi els estudis per estar treballant, molt de temps. Així doncs, vaig buscar altres opcions per poder fer quan acabés al Maig.
Les respostes que vaig trobar van ser aquestes:
- Fer una altra carrera, de 4 anys perquè ara tot són graus.
- Fer un Màster.
- Anar a la llista d'interins i esperar que em truquin (tenint en compte que treuen la sisena hora aquest curs vinent i sobren mestres a la pública.)
- Passar currículum i que esperar que alguna escola privada o concertada em truqui (tenint en compte que els mestres que sobren a la pública van a la privada o concertada a buscar feina amb millor currículum que jo.)
- Marxar un any a aprendre anglès com sigui.
Com ja haureu deduït, l'opció que més em va agradar va ser l'última, marxar un any a aprendre anglès (que ja m'ho havia plantejat, i sobretot als meus pares, des que tenia consicència) i, a poder ser, omplir currículum.
Així va ser com vaig anar a les xerrades de la universitat que presentaven els programes internacionals i vaig decidir, després de mirar altres opcions, fer d'Intern amb l'Amity. Això suposa, pels qui encara no ho sapigueu, estar un curs escolar als Estats Units fent un intercanvi cultural en una escola, és a dir, ensenyant castellà als alumnes, i viure amb una família d'acollida o dues, en el meu cas, que parlen en anglès i així poder aprendre bé l'idioma.
Per tant, paperassa amunt paperassa avall i un parell d'entrevistes després, mica en mica, he anat fent, des del novembre fins ara, tots els passos per poder, d'aquí a 15 dies, marxar als Estats Units per emprendre la meva nova aventura i poder viure una gran experiència.
Ara, només em queda anar dilluns a Madrid per fer-me el visat de no-immigrant per l'intercanvi cultural i començar a fer les maletes! Ah, i el que crec que serà el més dur de tot, despedir-me de la meva gent, família, amics i coneguts.
Ja us explicaré com m'ha anat tot plegat!
Fins aviat!
Així va ser com em vaig posar a pensar en la pregunta del títol, "I després dels estudis què?" Jo sempre he seguit el ritme de curs que em tocava, quan vaig acabar l'ESO, vaig començar el Batxillerat gairebé sense pensar, quan vaig acabar el Batxillerat, vaig fer la Selectivitat i vaig "triar" carrera i facultat i vaig anar a la Universitat, però el pas que venia ara no em feia el pes, després de la universitat, anar a treballar?
Quan em vaig plantejar tot això, acabava de fer 20 anys i tothom parlava d'allagar l'edat de jubilació dels 65 als 67 així que jo vaig pensar, tindré 46 anys quan acabi els estudis per estar treballant, molt de temps. Així doncs, vaig buscar altres opcions per poder fer quan acabés al Maig.
Les respostes que vaig trobar van ser aquestes:
- Fer una altra carrera, de 4 anys perquè ara tot són graus.
- Fer un Màster.
- Anar a la llista d'interins i esperar que em truquin (tenint en compte que treuen la sisena hora aquest curs vinent i sobren mestres a la pública.)
- Passar currículum i que esperar que alguna escola privada o concertada em truqui (tenint en compte que els mestres que sobren a la pública van a la privada o concertada a buscar feina amb millor currículum que jo.)
- Marxar un any a aprendre anglès com sigui.
Com ja haureu deduït, l'opció que més em va agradar va ser l'última, marxar un any a aprendre anglès (que ja m'ho havia plantejat, i sobretot als meus pares, des que tenia consicència) i, a poder ser, omplir currículum.
Així va ser com vaig anar a les xerrades de la universitat que presentaven els programes internacionals i vaig decidir, després de mirar altres opcions, fer d'Intern amb l'Amity. Això suposa, pels qui encara no ho sapigueu, estar un curs escolar als Estats Units fent un intercanvi cultural en una escola, és a dir, ensenyant castellà als alumnes, i viure amb una família d'acollida o dues, en el meu cas, que parlen en anglès i així poder aprendre bé l'idioma.
Per tant, paperassa amunt paperassa avall i un parell d'entrevistes després, mica en mica, he anat fent, des del novembre fins ara, tots els passos per poder, d'aquí a 15 dies, marxar als Estats Units per emprendre la meva nova aventura i poder viure una gran experiència.
Ara, només em queda anar dilluns a Madrid per fer-me el visat de no-immigrant per l'intercanvi cultural i començar a fer les maletes! Ah, i el que crec que serà el més dur de tot, despedir-me de la meva gent, família, amics i coneguts.
Ja us explicaré com m'ha anat tot plegat!
Fins aviat!
Benvinguts i benvingudes a la meva aventura!
Hola a tothom i benvinguts i benvingudes al meu bloc!
Donada la meva present, però sobretot futura, situació a la vida, he decidit crear un bloc perquè tots i totes aquells qui volgueu saber com va la meva experiència per Eden Prairie, Minnesota, que d'aquí 15 dies començarà, en pogueu estar informats.
Moltes gràcies!
Que gaudiu amb la lectura de les meves aventures!
Donada la meva present, però sobretot futura, situació a la vida, he decidit crear un bloc perquè tots i totes aquells qui volgueu saber com va la meva experiència per Eden Prairie, Minnesota, que d'aquí 15 dies començarà, en pogueu estar informats.
Moltes gràcies!
Que gaudiu amb la lectura de les meves aventures!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)