dimarts, 25 d’octubre del 2011

Les sorpreses que et dóna la vida...

Hola família, amics, coneguts, tothom!

Durant aquestes últimes tres setmanes, la meva vida a estat una mica cap per avall, però en fi, ara ja torna a estar tot perfecte i em sento millor que mai!
Hi ha hagut alguns problemes i per això no podia escriure, però tot el que heu de saber és què ara visc a una altra casa i durant aquestes setmanes m'he estat adaptant. Ara tot ha tornat a la normalitat, tot i què no s'assembla en res a la normalitat del primer mes que vaig passar aquí.

La vida, a vegades, t'ensenya que les persones no sempre són com t'esperes o com t'havien semblat que eren, et desil·lusionen i t'intenten fer la vida impossible. Com a adulta, i lluny de casa en un país que es parla un altre idioma, he après a no discutir amb la gent, a escoltar i reflexionar, i després, amb paraules senzilles, explicar els meus sentiments i les meves emocions amb anglès. Tot això, per no dir que discutir en anglès per mi ja no és gens difícil. És en aquest moment quan em vaig adonar de tot el que es pot aprendre en les situacions que no ens agraden però ens ajuden a créixer.

Realment, aquell dia em vaig adonar del progrés que havia fet durant el mes que portava aquí, quan això em va passar. No és fàcil tenir una conversa amb els americans, degut a l'accent i la velocitat amb què parlen, però encara és més difícil fer-ho quan estan enfadats i no vigilen el vocabulari que utilitzen per a què jo el pugui entendre. Així, encara que em va costar més expressar-me que entendre el què em deien, ho vaig fer sense inconvenients. En aquells moments, tot s'ha de dir, és molt difícil fer un crit en anglès i no en català que és el primer que em surt, però això m'ha ensenyat a serenar-me davant de les situacions adverses, a comunicar-me amb els altres i explicar-los el que em preocupa i a afrontar els problemes que m'afecten perquè si no ho faig jo, ja he vist que no tinc a la mama o al papa al costat perquè ho facin per mi.

En fi, les sorpreses que et dóna la vida no sempre són bones, però jo he après que tot el què em passa és per algun motiu i aquesta és la part positiva del moment. Saber contrarestar els mals moments amb els aprenentatges que això comporta, i a començar de nou quan cal.

Sé que aquesta no és la millor manera d'explicar què m'ha passat durant tots aquests dies, però no us puc explicar més, a partir d'aquí, trencaria el límit de la confidencialitat que ens han imposat per respecte a les famílies, encara que elles després no et respectin a tu.

També dir-vos que, tot i els mals moments, el dia 7 d'octubre va ser el meu sant, i tot i que tot estava molt tot recent, vaig rebre tota l'estima de la gent d'aquí i de casa, que em van fer arribar les felicitacions i fins i tot un regal! No sabeu com plorava quan ho vaig veure! Amb la sensibilitat que tenia jo en aquells moment! No podia llegir ni el que posava a la postal! Només dir que moltes gràcies per la sorpresa, en aquells moments em vau fer molt feliç, després de tot el que vaig passar!
A la foto podeu veure el regal que em van enviar, unes roses i un ós de peluix, que és diu Linx (és una llarga història!) amb una postal i un cor amb un missatge de veu!



En resum, les últimes tres setmanes han estat per mi un nou començament que en la pròxima entrada us explicaré!

Petons i abraçades per tots!!!

1 comentari:

  1. fins avui no he tongut temps de llegir el teu bloc!!! ara seguiré cap a les altres publicacions.

    ResponElimina